Bona nit,
Després de dies reflexionat, mentre passejava el meu gos, vaig trobar un cartell de la Diputació de Barcelona que deia “A casa, no deixem que el gos embruti. Al carrer, tampoc. Sancions de fins a 600 euros per no collir les caques dels gossos”(Ajuntament de Barcelona, 2024).
Aquests cartells pretenen denunciar un problema que esdevé per a tots, i són els excrements dels gossos i la falta de civisme dels propietaris d’animals de companyia. Tant és així que molts dels ajuntaments de Catalunya han optat per posar mesures econòmiques.
La meva crítica recau en el fet que, tot i que estic a favor del missatge que vol transmetre el cartell, m’entristeix veure tants cartells pels pobles i ciutats, denunciant la mala pràctica dels PROPIETARIS d’aquests animals de companyia, ja que embruta la imatge dels gossos.
I com he dit estic d’acord amb l’obligatorietat (tot i que no hauria de ser necessari perquè és obvi), també hi ha altres pràctiques que un cop més les responsables són les PERSONES, i no trobem tants cartells reivindicant això.
A tall d’exemple, jo visc al costat de la rambla de Sant Boi. Cada nit hi ha moltes persones que beuen deixant les ampolles de vidres tirades al carrer a l’abast de qualsevol nen/a petit/a, gossos que es poden tallar amb els vidres que deixen, bosses de plàstic, pixen a qualsevol lloc… A més d’embrutar i contaminar l’entorn on vivim…
Això, no només passa a la zona on hi ha bars nocturns, sinó també a espais naturals, com per exemple: un petit turó anomenat “La muntanyeta” on la gent acostuma a pràctiar esport, passejar amb les famílies o gossos… Doncs els caps de setmana al matí acostuma a haver moltíssimes ampolles de vidre, bosses llençades pel camp, preservatius, i excrements humans amb paper al voltant…
En conclusió, la meva reflexió, aniré estirant el fil amb els pròxims registres, és envers la facilitat que sovint té la societat per blanquejar la imatge dels fets que cometem els humans, però quan es tracta d’animals s’endureixen les mesures. Més endavant veureu més cartells sobre les dures restriccions que pateixen els animals. Però els humans que sovint som qui ens carreguem més l’entorn, sortim més beneficiats.
Enllaç drive: https://drive.google.com/drive/u/0/folders/1wLhW-TEvuIm8bVEv2nmLq0NMC1-6KmX3?hl=es
Ajuntament de Barcelona. (2024). A casa, no deixem que el gos embruti. Al carrer, tampoc. [Cartell del carrer de la Diputació, Sants-Montjuïc].
Debat0el Activitat 3: “Registres 1”
No hi ha comentaris.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.
Bon dia Soraya, moltes gràcies per haver compartit la teva experiència amb l’art, m’ha resultat enriquidora i inspiradora. Coincideixo en molts punts amb tu com, per exemple, el gust per la fotografia. Jo em passo el dia mirant el món com si portés un objectiu dins de l’ull. També coincidim en el fet que les multituds no són el nostre, però això no ha d’impedir que gaudim d’un bon concert, encara que sigui en una graderia molt lluny de la gent.
Em sembla molt d’admirar el treball manual com els brodats, sempre dic que és una assignatura que hauria d’ensenyar-se a les escoles, ja que els productes són veritables obres d’art, com l’exemple que has pujat, que em sembla preciós.
A continuar estimant l’art!
Ana Rodríguez
Bon dia Soraya, moltes gràcies per haver compartit la teva experiència amb l’art, m’ha resultat enriquidora i inspiradora. Coincideixo en molts punts amb tu com, per exemple, el gust per la fotografia. Jo em passo el dia mirant el món com si portés un objectiu dins de l’ull. També coincidim en el fet que les multituds no són el nostre, però això no ha d’impedir que gaudim d’un bon concert, encara que sigui en una graderia molt lluny de la gent.
Em sembla molt d’admirar el treball manual com els brodats, sempre dic que és una assignatura que hauria d’ensenyar-se a les escoles, ja que els productes són veritables obres d’art, com l’exemple que has pujat, que em sembla preciós.
A continuar estimant l’art!
Ana Rodríguez