Grup:
Núria Campos, Marta Canillas, Ana Guerra, David Lara i Sara Toribio.
“REPENSEM LES PRÀCTIQUES INTERCULTURALS EN EDUCACIÓ ARTÍSTICA.”
Després de fer les diferents tasques d’aquest repte anomenat Art i diferència, hem pogut constatar certa manca de profunditat en les activitats proposades inicialment com a experiències interculturals a l’escola. Si bé les propostes artístiques que esmentem en l’entrada anterior pretenien treballar les diferències, aquestes no permetien construir una veritable mirada decolonial, postfeminista i interseccional. D’entre les tretze artistes que hem analitzat, s’incloïen algunes referents de l’art com Kehinde Wiley, Harmonia Rosales, Laura Rodig, Yayoy Kusama o Barbara Kruger. N’hem triat quatre que considerem especialment interessants per tractar dins l’educació artística.
La primera inspiració escollida que compartim com a referent artístic és la Sandra Gamarra (Lima, 1972), una artista peruana resident al nostre país, Espanya. Un dels motius pels quals l’hem escollit és per la reflexió que fa sobre el colonialisme de l’Imperi espanyol i la noció d’alteritat mitjançant peces multidisciplinàries que incorporen pintura, vídeo, escultura i textos. Com hem sabut, la Conselleria de la Comunitat de Madrid va tractar d’obligar l’artista a eliminar de la seva exposició les paraules “racisme” i “restitució“. Aquest fet ens ha fet comprendre que, sovint, perquè hi hagi un impacte real l’obra ha de ser, a la vegada, suggeridora i certament incomodant. Així, un dels primers canvis que faríem en les activitats plantejades inicialment seria cercar la incomoditat en el nostre alumnat, ja que això suggeriria una reflexió crítica i un debat interessant a l’aula. També, les obres de Gamarra ens han fet connectar amb el sentiment de pertinença, pel fet que parlen del nostre legat com a ciutadans espanyols. Així, també és important que les activitats plantejades a l’aula facin connectar a l’alumnat amb situacions o problemàtiques que vegin properes, ja que aquest fet pot facilitar la comprensió de la causa i una reflexió més profunda sobre el tema. D’aquesta manera, oferim dos canvis principals per a totes les activitats, que són oferir un espai de reflexió en acabar totes les activitats i tenir molt ben preparat el vocabulari i explicacions que definiran i guiaran les activitats.
En segon lloc, hem trobat molt interessant l’obra de la Lido Pimienta (1986 – Barranquilla) pel fet que les seves obres musicals són molt suggeridores i ajuden a canviar el focus de l’educació musical que ha estat colonitzada i que ha atorgat un privilegi a la música occidental (Shifres, 2015:62). La seva música inclou una gran varietat d’elements, amb influència d’estils musicals indígenes i afrocolombians com la cumbia i el bullerengue, així com el synthpop i la música electrònica. La Lido s’identifica com una persona queer i és una persona transgressora, que batalla en contra dels clichés per ser dona afroindegena, migrant, mare separada i guerrera. Un altre referent artístic que ens inspira pel seu compromís amb la crítica social i feminista a través de la música i el documental és el grup Mafalda. El seu treball Las que faltaban posa de manifest la invisibilitat de les dones a la indústria musical, una reflexió que podem portar a l’aula amb activitats que qüestionin la manca de referents femenins en diferents àmbits. Una activitat podria ser analitzar les lletres de cançons com “Las que faltaron”, per identificar les desigualtats de gènere que s’hi plantegen. També podríem visualitzar fragments del documental per fomentar debats sobre el paper de les dones en la música i altres sectors. Per fer-ho més proper, l’alumnat podria investigar referents femenins en la seva comunitat o en disciplines que els interessin i crear presentacions visuals o musicals per compartir. Aquestes propostes afavoririen la reflexió crítica i la participació activa.
Així doncs, tant la Lido Pimienta com el grup Mafalda, ens mostren que important és fer connectar als alumnes amb els seus gustos i interessos segons l’etapa, i l’escenografia, els colors, els ritmes i la història dels seus videoclips ens han fet pensar en la importància de triar, de manera conscient i preparada, les músiques, disfresses i complements (la roba, el calçat, el pentinat) que farem servir en les activitats de dansa, teatre i celebracions culturals compartides inicialment. Són un bon exemple per treballar les qüestions de gènere amb l’alumnat, i és important que a l’aula, al dia a dia, també es puguin sentir o veure referents variats i distintius dels quals estem acostumats.
En tercer lloc, una altre de les referents artístiques que volem destacar és Tecla Tofano (Itàlia, 1927 – Veneçuela, 1995), una artista que va utilitzar la ceràmica, el dibuix i la metal·listeria per explorar i desafiar les convencions de bellesa i forma. El seu treball se centra en la condició de la dona dins una societat patriarcal, i una de les seves obres més rellevants és la sèrie “Evas al desnudo” (1972), on aborda la violència de gènere, les expectatives socials sobre el cos femení i els estigmes relacionats amb el rol de la dona en la societat. A través d’aquesta sèrie de dibuixos, Tecla Tofano ofereix una reflexió crua i directa sobre com el cos femení s’ha convertit en un espai de conflicte, resistència i submissió.
Aquesta visió decolonial i feminista és fonamental en el seu treball, ja que qüestiona les estructures de poder colonials i patriarcals que continuen sent presents en moltes societats, especialment a Veneçuela durant els anys 50 i 60. La seva obra no només reflecteix una lluita contra les desigualtats de gènere, sinó també contra la discriminació de classe i raça, creant una narrativa interseccional que ens convida a replantejar les dinàmiques d’opressió.
Les obres de Tofano ens conviden a repensar com podem treballar aquestes qüestions a l’aula, posant l’accent en la reflexió sobre les desigualtats i les dinàmiques de poder.
Una proposta interessant seria utilitzar el seu treball per analitzar les representacions del cos femení en l’art i la societat, i fomentar un debat sobre les diferències de gènere i la pressió social que se’n deriva. Això permetria als alumnes connectar amb les problemàtiques de gènere i les seves pròpies vivències, generant una reflexió més profunda i crítica sobre els rols socials establerts. En definitiva, Tecla Tofano és un referent imprescindible per entendre com l’art pot ser una eina de resistència social, política i de gènere, i ens ofereix una oportunitat per obrir espais de reflexió i sensibilització sobre les qüestions de poder i desigualtat a l’aula.
Per últim, volem donar lloc a l’artista Tania Bruguera (La Habana, 1968), ja que és una de les més destacades en l’art polític contemporani, i la seva obra reflecteix molt compromís amb la defensa dels drets humans, la llibertat d’expressió i la lluita contra la repressió. Utilitzant l’art com a eina de canvi social. Tot i treballar des de Cuba, té una influència global, ja que manté una connexió profunda amb la seva realitat local i la seva història. Aquesta capacitat d’interconnectar l’art local amb les qüestions globals és una de les raons per les quals ens sembla un referent valuós, pel fet que el mateix projecte pot tenir un impacte directe tant en l’àmbit local com global. Per exemple el seu projecte Tatlin’s Whisper #6 ens recorda el poder de l’art per qüestionar els sistemes de poder, especialment en contextos de repressió política. Un altre aspecte a destacar és que és la manera en què l’artístia involucra el públic en les seves obres. A través de performances immersives, Bruguera fa que l’espectador no sigui només un observador passiu, sinó que participi activament en els projectes. Amb Tania Bruguera, apareix la idea que l’art no és només per a ser vist, sinó per a ser experimentat i reflexionar.
Per descolonitzar la infància necessitem que l’alumnat conegui artistes no occidentals que tinguin discursos polítics i una cultura visual relacionats amb el fet social, racial, de gènere (o que siguin interseccionals). Podrem canviar la mirada del nostre alumnat en actualitzar els recursos educatius que proposem i que estiguin englobades en una educació artística inclusiva, intercultural i per a la justícia social (Rifa, 2023:17). Es tracta que l’alumnat s’empoderi i que creï nous relats a través de les imatges; es tracta de transformar les relacions de poder a través de l’educació artística buscant el somni de pensar i practicar una pedagogia de les diferències que erradiqui la desigualtat, la discriminació i l’exclusió (Pascual, 2014:12). Nosaltres, com a docents, també haurem de modificar la nostra mirada crítica i reflexiva sobre les subjectivitats, amb un clar compromís comunitari que asseguri que totes les veus tinguin sentit (Jiménez, 2020: 129).
Referències bibliogràfiques:
-Jiménez, R. [Roberto]. (2020). Un docente revolucionario para la formación artística (decolonial) contemporánea. EARI. Educació Artística Revista de Investigació, 11, 114 – 138.
-López Ruíz, S. [Sara]. (2022). Fitxes de referents artístics. [recurs d’aprenentatge]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC).
-Pascual Morán, A. [Anaida]. (2014). Apuntes y aportes para pensar y practicar una pedagogía de las diferencias. Pedagogía, 47(1), 10 30.
-Rifà Valls, M. [Montserrat]. (2023). Perspectives decolonials i de gènere en educació artística per a l’escola primària [recurs d’aprenentatge textual]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC).
-Shifres, F.D. [Fabio Demian] i Gonnet, D. [Daniel]. (2015). Problematizando la herencia colonial en la educación musical. Epistemus. Revista De Estudios en Música, Cognición Y Cultura, 3(2), 51 – 67.
-Villasmil, A. [Alejandra Villasmil]. (2024). Tecla Tofano: La Artista Feminista Pionera De Venezuela. Artishock. https://artishockrevista.com/2024/01/11/tecla-tofano-la-artista-feminista-pionera-de-venezuela/
_____________________________________________________________________________
Referències imatges-vídeos.

Sandra Gamarra. Mis tres razas, 2021. Óleo sobre tela, 60 x 80 cm.
Imagen extraída de Arribas Roldán, Victoria. (2021, septiembre 13). «Buen gobierno», de Sandra Gamarra Heshiki, en la Sala Alcalá 31. https://www.plataformadeartecontemporaneo.com. https://www.plataformadeartecontemporaneo.com/pac/buen-gobierno-de-sandra-gamarra-heshiki-en-la-sala-alcala-31/
Tecla Tofano:
Tecla Tofano, Seductora [de la serie Evas al desnudo], 1972, lápiz sobre papel, 27 x 21.5 cm. Cortesía: James Cohan Gallery.

Tecla Tofano, Sola, de la serie Evas al desnudo, 1972, lápiz sobre papel, 27 x 21.5 cm. Cortesía: James Cohan Gallery.

Tecla Tofano, Amarrada pero Frutal [de la serie Evas al desnudo], 1972, lápiz sobre papel, 27 x 21.5 cm. Cortesía: James Cohan Gallery. →

Clip vídeo Lido Pimienta:
https://www.youtube.com/clip/UgkxiG7b6TSRv0dT8LbdZmgaYc743p0uQtM3
Anti-Records. (2013, febrero 21). Lido Pimienta. “Te quería”. [Vídeo] Youtube. https://www.youtube.com/clip/UgkxiG7b6TSRv0dT8LbdZmgaYc743p0uQtM3
Clip Mafalda:
https://youtube.com/clip/UgkxEy67Wpf0Pc5nY2inRYGXjVH5X7UwHvWX?si=ZUtP87DJPjJt1gry
Mafalda. (2018, septiembre 13). Mafalda. “Las que faltaron”. [Con Rebeca Lane] (Videolyric oficial) [Vídeo] Youtube.
https://youtube.com/clip/UgkxEy67Wpf0Pc5nY2inRYGXjVH5X7UwHvWX?si=ZUtP87DJPjJt1gry
Tania Bruguera

De Llano Neira, P. (2019, septiembre 15). Tania Bruguera, la artista enemiga número 1 del régimen castrista. El País.
https://elpais.com/elpais/2019/09/10/eps/1568114090_214822.html.
Debatcontribution 0el AUTOAVALUACIÓ I TANCAMENT!
No hi ha comentaris.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.