En aquestes 5 fotografies he observat diferents espais de l’hípica que hi ha al costat de casa. He decidit no mostrar gent muntant a cavall. En primer lloc, per la privacitat de les persones i, en segon lloc, considero que amb les fotos dels espais i objectes són més adients per parlar d’una doble frontera, la pròpia dels cavalls i la de la població que no té els recursos econòmics per pagar l’esport de l’equitació. 

En les fotografies mostro els cartells de l’hípica, els cavalls dins el recinte, brides, la pista d’equitació amb les fustes pel salt, i, per últim, una quadra on s’aprecia el dins i el fora. Amb tot, vull il·lustrar dues idees diferents. 

Si l’esport en si ja és el privilegi d’alguns, ja que en molts casos requereix esforços econòmics, un temps i espai concrets i una condició física que ho permeti, l’hípica és un privilegi encara major. L’equitació té uns costos molt elevats i això fa que aquest esport sigui quasi exclusiu per l’elit. Per tant, no tothom es pot permetre aquest esport luxós. 

Per una altra banda, els cavalls també tenen unes limitacions molt clares. Estan tancats, o bé a la quadra o bé al recinte. Tenen tanques físiques que els impedeixen sortir, algunes elèctriques. No tenen llibertat i, a més, han d’estar a disposició dels clients per poder ser muntats a l’hora que toqui. Galopar amb un ferro a la boca que forma part de la brida, amb una sella al llom i una cingla que els estrenyi bé la sella perquè no caiguin els genets. 

Enllaç a les fotografies aquí.