En aquest registre mostro tres fotografies on es veuen joves entrenant a voleibol.

L’altre dia en sortir de l’entrenament, em vaig quedar pensant que el simple fet de poder fer esport és un gran privilegi que no tenen totes les persones. Per això, vaig decidir fer fotos als jugadors que entrenaven després de mi per a presentar-les com a registre.

Moltes persones tenen barreres que no els permeten fer esports com el vòlei. En primer lloc, totes aquelles persones que tenen impediments físics o psicològics. Potser aquestes persones mai han provat un esport d’equip o un esport en general o potser, per contra, n’eren grans aficionats, però, sigui com sigui, molta gent té límits de salut que no els permeten fer esport. Es construeix una barrera entre aquelles persones que fan esport i, per oposició, els que no en poden fer.

En segon lloc, els esports d’equip es practiquen amb altres persones, es necessita una organització i unes instal·lacions determinades i tot això requereix recursos econòmics. Així doncs, els diners es converteixen en una frontera que impedeix a moltes persones practicar esports d’equip. Això encara s’agreuja més en esports com el golf, o l’equitació, que són exclusius de l’elit pel gran esforç econòmic que requereixen.

Així doncs, l’esport, és també una barrera i un eix que evidencia les desigualtats,  siguin de salut siguin econòmiques. Què en penseu? Heu viscut alguna situació en particular en què s’hagi fet molt evident?

https://drive.google.com/file/d/1VpL4ApbHPTzAy2o0bHcnuQRDQvVIH4AY/view?usp=drive_link

En aquesta tercera entrega, he tingut l’oportunitat d’entrevistar la meva cunyada Diana. Ella és d’origen llatinoamericà concretament, colombiana, i la qual porta ja diversos anys residint a Espanya. A través de les seves respostes, la Diana comparteix la seva experiència sobre el procés d’adaptació, la connexió amb la seva cultura d’origen i la seva visió sobre la convivència multicultural en el seu dia a dia. Les seves reflexions destaquen tant els desafiaments com els enriquiments personals que aporta la diversitat cultural, i com la barreja de cultures es converteix en un valor que defineix les nostres comunitats.

Aquesta conversa ens permet entendre, des d’una perspectiva personal, la relació entre la identitat i l’alteritat, i com es construeixen nous espais de pertinença en una societat diversa com és la nostra.

Gaudiu de l’entrevista i permeteu-vos descobrir com les cultures es complementen i ens enriqueixen.les unes a les altres!

Bon dia companys!

A la primera entrega d´aquesta tercera tasca, vaig enregistrar la riquesa cultural que conté al barri on resideixo i la gran convivència que existeix al mateix a través d´imatges i videos d´un mercadet cultural setmanal i les festes tradicionals del barri. En aquesta segona, desitjo centrar-me en un aspecte igualment revelador de la nostra vida quotidiana: l.‘alimentació

L’altre dia, mentre passejava pel meu barri sense la intenció de fer cap registre per a l’assignatura, em vaig adonar de com és de quotidià apreciar la diversitat cultural en la gastronomia que ens envolta. En cada racó, en cada botiga i restaurant, es pot observar com el menjar es converteix en un pont que connecta diferents cultures.

Per il·lustrar aquesta idea, adjunto un parell de fotos d’un restaurant hindú on vaig anar recentment. En aquest lloc, els sabors i aromes em van transportar a una altra part del món, mostrant la riquesa i varietat que la cultura hindú aporta a la nostra gastronomia local, convertint-se fins i tot en part d´ella.

A més, he inclòs un altre parell imatges d’un supermercat on es poden apreciar productes de diferents orígens, on vull destacar el contrast i la diversitat de l’oferta alimentària disponible al nostre barri. En un mateix prestatge, es troben ingredients de diverses cultures, que reflecteixen com l’internacional s’ha convertit en quelcom quotidià a la nostra vida diària.

Per últim, adjunto un vídeo que vaig gravar mentre passejava pel mercat del meu barri. En aquest mercat, es pot veure una gran varietat gastronòmica que representa la barreja de cultures que conviuen aquí. Des de fruites i verdures locals fins a productes importats, vaig apreciar en aquell moment el mercat, com un reflexe de la diversitat que caracteritza la nostra societat.

A través d’aquests registres, vull argumentar que en la quotidianitat del meu barri, s´evidència i reflecteix la barreja de cultures que forma part de la nostra identitat col·lectiva. En una cosa tan simple com fer la compra o sortir a sopar, ens permet veure com la diversitat es manifesta en la nostra alimentació, enriquint les nostres vides i fomentant un sentiment de comunitat.

Bona nit,

Després de dies reflexionat, mentre passejava el meu gos, vaig trobar un cartell de la Diputació de Barcelona que deia “A casa, no deixem que el gos embruti. Al carrer, tampoc. Sancions de fins a 600 euros per no collir les caques dels gossos”(Ajuntament de Barcelona, 2024).

Aquests cartells pretenen denunciar un problema que esdevé per a tots, i són els excrements dels gossos i la falta de civisme dels propietaris d’animals de companyia. Tant és així que molts dels ajuntaments de Catalunya han optat per posar mesures econòmiques.

La meva crítica recau en el fet que, tot i que estic a favor del missatge que vol transmetre el cartell, m’entristeix veure tants cartells pels pobles i ciutats, denunciant la mala pràctica dels PROPIETARIS d’aquests animals de companyia, ja que embruta la imatge dels gossos.

I com he dit estic d’acord amb l’obligatorietat (tot i que no hauria de ser necessari perquè és obvi), també hi ha altres pràctiques que un cop més les responsables són les PERSONES, i no trobem tants cartells reivindicant això.

A tall d’exemple, jo visc al costat de la rambla de Sant Boi. Cada nit hi ha moltes persones que beuen deixant les ampolles de vidres tirades al carrer a l’abast de qualsevol nen/a petit/a, gossos que es poden tallar amb els vidres que deixen, bosses de plàstic, pixen a qualsevol lloc… A més d’embrutar i contaminar l’entorn on vivim…

Això, no només passa a la zona on hi ha bars nocturns, sinó també a espais naturals, com per exemple: un petit turó anomenat “La muntanyeta” on la gent acostuma a pràctiar esport, passejar amb les famílies o gossos… Doncs els caps de setmana al matí acostuma a haver moltíssimes ampolles de vidre, bosses llençades pel camp, preservatius, i excrements humans amb paper al voltant…

En conclusió, la meva reflexió, aniré estirant el fil amb els pròxims registres, és envers la facilitat que sovint té la societat per blanquejar la imatge dels fets que cometem els humans, però quan es tracta d’animals s’endureixen les mesures. Més endavant veureu més cartells sobre les dures restriccions que pateixen els animals. Però els humans que sovint som qui ens carreguem més l’entorn, sortim més beneficiats.

Enllaç drive: https://drive.google.com/drive/u/0/folders/1wLhW-TEvuIm8bVEv2nmLq0NMC1-6KmX3?hl=es

Ajuntament de Barcelona. (2024). A casa, no deixem que el gos embruti. Al carrer, tampoc. [Cartell del carrer de la Diputació, Sants-Montjuïc].

Hola de nou a tothom,

Comparteixo amb vosaltres el meu relat sobre la pròpia educació artística. Espero que us agradi tant com a mi escriure’l i pugueu conèixer-me una mica més, ja que us he explicat part de la meva vida.

* Si li doneu a descarregar, podreu veure’l a mida real, ja que a la previsualització no es pot llegir molt bé.

Espero llegir-vos!

Bona tarda companys!

Us adjunto el relat sobre l´educació artística rebuda al llarg de la meva vida, tant a l´escolaritat com fora d´aquesta, recordant-la ara en retrospectiva em sembla que no em puc queixar!

[

Bona nit!

Comparteixo el relat sobre la meva petita història envers l’educació artística i el que significa per a mi! 

Si penso en la meva trajectòria artística, a priori, em surt dir que no soc una persona massa entregada a l’art, però pensant més profundament tots tenim una petita part a la nostra vida que és completament art, doncs el concepte és molt ampli, i es pot expressar de moltes maneres. Així que donant-li voltes per fer el diagrama vaig començar a estirar el fill i em vaig adonar que ha estat un constant procés d’experimentació. Ja que al llarg dels anys, he explorat diferents vessants d’algunes completament aïllades entre elles i d’altres relacionades. En l’actualitat algunes d’elles continuo explorant, però d’altres les he anat deixant. 

El cert és que des de ben petita, sempre m’havia agradat molt dibuixar, pintar, fer plastilina, fang… Tant és així, que els pares sempre expliquen l’anècdota que sempre estava jugant o fent manualitats; mai mirava dibuixos a la televisió, i si ho feia sempre ho havia de fer amb alguna cosa a la mà (colors, llapis, pinzells per pintar…). Tant és així que quan jo tenia 7 anys, a l’escola feia una extraescolar, on un dia a la setmana fèiem “Arts plàstiques” i em va fascinar… Cal afegir que això em ve bastant del pare, perquè sempre ha dibuixat molt, com a hobby, així com des de ben petit a l’escola el van ensenyar a tocar la guitarra, i a dia d’avui ho continua fent, perquè li encanta. Fet que a mi, la música mai no em va despertar especial interès, fins a l’entrada a l’edat adulta… Que més endavant dono més detalls.

Simultàniament, passió heretada del pare també, entrant a la preadolescència vaig demanar una càmera de fer fotos, perquè jo veia el meu pare que sempre fotografiava moments bonics en família, de viatge, a casa etc. I tant el meu germà com jo, sempre vam despertar aquest interès per la fotografia. Si més no avui dia, ho continuo fent, amb diferents càmeres que tinc al meu prestatge: una càmera reflex, una analògica dels anys 60 (precedida de la meva tieta àvia), una càmara polaroid que imprimeix les fotos automàticament, i el mòbil que no fa les fotos del tot malament… El que més m’agrada de capturar moments especials, és el post: ja que cada any revelo unes 60 fotografies de dies importants d’aquell any, i l’organitzo en àlbums endreçats per dates i informació detallada.

M’agrada perquè de tant en tant m’encanta mirar fotografies de quan érem petits, dels meus pares quan eren joves, inclòs dels meus tiets i avis… Així que vaig decidir no perdre la tradició del meu pare de revelar les fotografies, tot i que en l’actualitat la gent ja no ho acostuma a fer, nosaltres ho continuem fent, perquè penso que és un record molt maco, i no es quedin oblidades als diferents dispositius que es van quedant obsolets. 

A més, quan érem confinats per la COVID, m’agradava mirar els diferents àlbums que tenia fins aleshores, de dies amb els meus amics, cosins, parella; de moments compartits i feliços a la platja, aniversaris, barbacoes, al camp, vacances… I va reafirmar la meva passió per revelar fotografies.

Reprenent el tema de la pandèmia, durant aquells mesos de quarantena, a casa vam aprofitar per reprendre aquells hobbies que amb la rutina es fan més difícils de fer. Centrant-nos en la part artística, el meu pare es va dedicar 100% a la guitarra i em va proposar ensenyar-me per acabar tocant els dos junts. Cal afegir que la meva parella també toca la guitarra des de l’adolescència, i puc dir que vaig tenir dos bons mestres. Si més no, aquell projecte només va durar a la quarantena i actualment no toco mai la guitarra, per descontent de la meva parella i pare…

El que si he continuat fent és l’amor per la ceràmica fent tasses de cafè, gerros de flors… per mi és la meva manera de desestressar-me, no pensar i deixar fluir… El procés de pensar el disseny la forma i posteriorment quan s’asseca, pensar en com pintar-ho, colors a combinar… També m’agrada aprofitar materials reciclats per farcir-los i fer quelcom decoratiu…

També, l’altre món que m’apassiona és el poder confeccionar-me la meva pròpia roba o accessoris… Em resulta increïble portar coses que m’he fet jo mateixa. Sabent que ningú més porta aquella peça de roba. I que a més, me l’he fet 100% al meu gust, ajustada al meu cos, ja que està fet a mida completament. Aquesta passió me la va transmetre la meva àvia, perquè com moltes dones de l’època; era modista. 

Actualment, tinc la seva màquina de cosir, una Singer, però per desgràcia ella no em va poder ensenyar, així que intento aprendre sola, gràcies a videotutorials que trobo a internet. És per això que aprenc a poc a poc, i que les meves peces tenen moltes errades, però són imperfeccions que estimo, i què sempre gaudeixo del procés. 

Sempre he dit que, a part de la carrera d’educació Infantil, algun dia m’agradaria estudiar la carrera de disseny i patronatge de moda. A més, aquest estiu vaig fer un pas endavant i em vaig endinsar en el món del ganxet, fent els meus propis bolsos de diferents colors i mides… El que més m’agrada del ganxet és que m’ho puc endur on sigui, i anar fent a poc a poc, mentre miro la TV, a la platja, al cotxe, al tren… 

Bé fins ara, he relatat la part artística perquè fa al món més visual (la fotografia), la part manual (manualitats amb ceràmica, ganxet i cosir…) però no m’havia adonat que l’esport que practico és una forma d’expressió artística, doncs es tracta d’una tècnica de fitness plena d’acrobàcies; fent figures amb el propi cos, sobre una barra en vertical, s’anomena: pole dance.

A més, aquest esport per mi suposa força, flexibilitat, equilibri, re

sistència i coordinació ja que treballa gairebé tots els músculs del cos, promovent un entrenament complet i equilibrat. Però alhora el sento com una lluita per desestigmatitzar la pràctica, per reeducar sobre la seva història i evolució, ajudant a trencar prejudicis. Sobretot comporta per a mi, superar reptes que pensava que eren impensables per a mi, i per tant m’ajuda augmentar la meva autoestima, confiar en el meu propi cos i trencar les meves pròpies limitacions mentals.

Mirant enrere m’adono què el que per a mi era experimentar amb allò que em fa sentir bé, lliure, tranquil·la i feliç, alhora ha enriquit la meva experiència artística. La meva manera d’expressar-me em fa sentir connectada amb mi mateixa. I això em fa sentir bé, però mai ho havia comptat com que era “art”, i ara em pregunto; per  què no?…

Arribo a la conclusió que a vegades la societat amaga l’expressió artística individual i deixa poc fluir aquesta part intrínseca que segur que tots en tenim. Suposo que és per això, que cada cop des de les escoles es fomenta una plàstica més lliure sense tantes pautes donades pel mestre cap a l’alumnat, per tal de deixar fluir la imaginació i creativitat de cada individu que romandrà adormida sinó es fomenta…

Desitjo que us agradi la meva història, gràcies per llegir-me!