Bona nit!
Comparteixo el relat sobre la meva petita història envers l’educació artística i el que significa per a mi!
Si penso en la meva trajectòria artística, a priori, em surt dir que no soc una persona massa entregada a l’art, però pensant més profundament tots tenim una petita part a la nostra vida que és completament art, doncs el concepte és molt ampli, i es pot expressar de moltes maneres. Així que donant-li voltes per fer el diagrama vaig començar a estirar el fill i em vaig adonar que ha estat un constant procés d’experimentació. Ja que al llarg dels anys, he explorat diferents vessants d’algunes completament aïllades entre elles i d’altres relacionades. En l’actualitat algunes d’elles continuo explorant, però d’altres les he anat deixant.
El cert és que des de ben petita, sempre m’havia agradat molt dibuixar, pintar, fer plastilina, fang… Tant és així, que els pares sempre expliquen l’anècdota que sempre estava jugant o fent manualitats; mai mirava dibuixos a la televisió, i si ho feia sempre ho havia de fer amb alguna cosa a la mà (colors, llapis, pinzells per pintar…). Tant és així que quan jo tenia 7 anys, a l’escola feia una extraescolar, on un dia a la setmana fèiem “Arts plàstiques” i em va fascinar… Cal afegir que això em ve bastant del pare, perquè sempre ha dibuixat molt, com a hobby, així com des de ben petit a l’escola el van ensenyar a tocar la guitarra, i a dia d’avui ho continua fent, perquè li encanta. Fet que a mi, la música mai no em va despertar especial interès, fins a l’entrada a l’edat adulta… Que més endavant dono més detalls.
Simultàniament, passió heretada del pare també, entrant a la preadolescència vaig demanar una càmera de fer fotos, perquè jo veia el meu pare que sempre fotografiava moments bonics en família, de viatge, a casa etc. I tant el meu germà com jo, sempre vam despertar aquest interès per la fotografia. Si més no avui dia, ho continuo fent, amb diferents càmeres que tinc al meu prestatge: una càmera reflex, una analògica dels anys 60 (precedida de la meva tieta àvia), una càmara polaroid que imprimeix les fotos automàticament, i el mòbil que no fa les fotos del tot malament… El que més m’agrada de capturar moments especials, és el post: ja que cada any revelo unes 60 fotografies de dies importants d’aquell any, i l’organitzo en àlbums endreçats per dates i informació detallada.
M’agrada perquè de tant en tant m’encanta mirar fotografies de quan érem petits, dels meus pares quan eren joves, inclòs dels meus tiets i avis… Així que vaig decidir no perdre la tradició del meu pare de revelar les fotografies, tot i que en l’actualitat la gent ja no ho acostuma a fer, nosaltres ho continuem fent, perquè penso que és un record molt maco, i no es quedin oblidades als diferents dispositius que es van quedant obsolets.
A més, quan érem confinats per la COVID, m’agradava mirar els diferents àlbums que tenia fins aleshores, de dies amb els meus amics, cosins, parella; de moments compartits i feliços a la platja, aniversaris, barbacoes, al camp, vacances… I va reafirmar la meva passió per revelar fotografies.
Reprenent el tema de la pandèmia, durant aquells mesos de quarantena, a casa vam aprofitar per reprendre aquells hobbies que amb la rutina es fan més difícils de fer. Centrant-nos en la part artística, el meu pare es va dedicar 100% a la guitarra i em va proposar ensenyar-me per acabar tocant els dos junts. Cal afegir que la meva parella també toca la guitarra des de l’adolescència, i puc dir que vaig tenir dos bons mestres. Si més no, aquell projecte només va durar a la quarantena i actualment no toco mai la guitarra, per descontent de la meva parella i pare…
El que si he continuat fent és l’amor per la ceràmica fent tasses de cafè, gerros de flors… per mi és la meva manera de desestressar-me, no pensar i deixar fluir… El procés de pensar el disseny la forma i posteriorment quan s’asseca, pensar en com pintar-ho, colors a combinar… També m’agrada aprofitar materials reciclats per farcir-los i fer quelcom decoratiu…
També, l’altre món que m’apassiona és el poder confeccionar-me la meva pròpia roba o accessoris… Em resulta increïble portar coses que m’he fet jo mateixa. Sabent que ningú més porta aquella peça de roba. I que a més, me l’he fet 100% al meu gust, ajustada al meu cos, ja que està fet a mida completament. Aquesta passió me la va transmetre la meva àvia, perquè com moltes dones de l’època; era modista.
Actualment, tinc la seva màquina de cosir, una Singer, però per desgràcia ella no em va poder ensenyar, així que intento aprendre sola, gràcies a videotutorials que trobo a internet. És per això que aprenc a poc a poc, i que les meves peces tenen moltes errades, però són imperfeccions que estimo, i què sempre gaudeixo del procés.
Sempre he dit que, a part de la carrera d’educació Infantil, algun dia m’agradaria estudiar la carrera de disseny i patronatge de moda. A més, aquest estiu vaig fer un pas endavant i em vaig endinsar en el món del ganxet, fent els meus propis bolsos de diferents colors i mides… El que més m’agrada del ganxet és que m’ho puc endur on sigui, i anar fent a poc a poc, mentre miro la TV, a la platja, al cotxe, al tren…
Bé fins ara, he relatat la part artística perquè fa al món més visual (la fotografia), la part manual (manualitats amb ceràmica, ganxet i cosir…) però no m’havia adonat que l’esport que practico és una forma d’expressió artística, doncs es tracta d’una tècnica de fitness plena d’acrobàcies; fent figures amb el propi cos, sobre una barra en vertical, s’anomena: pole dance.
A més, aquest esport per mi suposa força, flexibilitat, equilibri, re
sistència i coordinació ja que treballa gairebé tots els músculs del cos, promovent un entrenament complet i equilibrat. Però alhora el sento com una lluita per desestigmatitzar la pràctica, per reeducar sobre la seva història i evolució, ajudant a trencar prejudicis. Sobretot comporta per a mi, superar reptes que pensava que eren impensables per a mi, i per tant m’ajuda augmentar la meva autoestima, confiar en el meu propi cos i trencar les meves pròpies limitacions mentals.
Mirant enrere m’adono què el que per a mi era experimentar amb allò que em fa sentir bé, lliure, tranquil·la i feliç, alhora ha enriquit la meva experiència artística. La meva manera d’expressar-me em fa sentir connectada amb mi mateixa. I això em fa sentir bé, però mai ho havia comptat com que era “art”, i ara em pregunto; per què no?…
Arribo a la conclusió que a vegades la societat amaga l’expressió artística individual i deixa poc fluir aquesta part intrínseca que segur que tots en tenim. Suposo que és per això, que cada cop des de les escoles es fomenta una plàstica més lliure sense tantes pautes donades pel mestre cap a l’alumnat, per tal de deixar fluir la imaginació i creativitat de cada individu que romandrà adormida sinó es fomenta…
Desitjo que us agradi la meva història, gràcies per llegir-me!
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.
Bon dia, Núria,
Primerament, vull dir-te que has fet una magnífica explicació de la relació entre tu i l’art. Però m’agradaria centrar la meva aportació a un detall que estic segur que tu mateixa te n’has adonat fent el text.
Comences el text dient “Si penso en la meva trajectòria artística, a priori, em surt dir que no soc una persona massa entregada a l’art” i un cop llegeixes el text ens podem adonar que l’art forma part del teu dia a dia constantment, ja sigui durant la pràctica de la fotografia, fent ceràmica o fent esport (pole dance).
La meva pregunta és referent a això i és una conclusió que jo també vaig treure del meu text. Per què moltes persones ens pensem que no tenim una gran relació amb l’art quan realment forma part de nosaltres constantment?
Tenim relacionat art a tocar un instrument, fer teatre o dibuixar i quan no practiques una d’aquestes ja no sents que formis part del que anomenem art. Però crec que va molt més que tot això i tots nosaltres tenim l’art constantment en el nostre dia a dia sense saber.
Què en penses?
Marc Faura.