Bon dia companys!

En aquesta quarta entrega, m’he aventurat a crear un poema que celebra la diversitat cultural. A través dels seus versos i un muntatge visual, he volgut transmetre la bellesa de les diferències que ens uneixen com a societat.

Aquest poema és un viatge visual i sonor a través de la diversitat cultural que ens envolta. A cada vers i cada imatge, es celebra la bellesa de la unió en la diferència: rostres, sabors, paisatges i mans que es troben, connectant-nos com a una sola humanitat. És un homenatge a les cultures que ens enriqueixen i ens ensenyen que, amb respecte i comprensió, podem construir junts un futur ple de colors i d’esperança.

Espero que ho gaudiu tant com jo el seu muntatge!

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES:

https://www.canva.com/

https://soundify.io/

En aquestes 5 fotografies he observat diferents espais de l’hípica que hi ha al costat de casa. He decidit no mostrar gent muntant a cavall. En primer lloc, per la privacitat de les persones i, en segon lloc, considero que amb les fotos dels espais i objectes són més adients per parlar d’una doble frontera, la pròpia dels cavalls i la de la població que no té els recursos econòmics per pagar l’esport de l’equitació. 

En les fotografies mostro els cartells de l’hípica, els cavalls dins el recinte, brides, la pista d’equitació amb les fustes pel salt, i, per últim, una quadra on s’aprecia el dins i el fora. Amb tot, vull il·lustrar dues idees diferents. 

Si l’esport en si ja és el privilegi d’alguns, ja que en molts casos requereix esforços econòmics, un temps i espai concrets i una condició física que ho permeti, l’hípica és un privilegi encara major. L’equitació té uns costos molt elevats i això fa que aquest esport sigui quasi exclusiu per l’elit. Per tant, no tothom es pot permetre aquest esport luxós. 

Per una altra banda, els cavalls també tenen unes limitacions molt clares. Estan tancats, o bé a la quadra o bé al recinte. Tenen tanques físiques que els impedeixen sortir, algunes elèctriques. No tenen llibertat i, a més, han d’estar a disposició dels clients per poder ser muntats a l’hora que toqui. Galopar amb un ferro a la boca que forma part de la brida, amb una sella al llom i una cingla que els estrenyi bé la sella perquè no caiguin els genets. 

Enllaç a les fotografies aquí.

En aquest registre mostro tres fotografies on es veuen joves entrenant a voleibol.

L’altre dia en sortir de l’entrenament, em vaig quedar pensant que el simple fet de poder fer esport és un gran privilegi que no tenen totes les persones. Per això, vaig decidir fer fotos als jugadors que entrenaven després de mi per a presentar-les com a registre.

Moltes persones tenen barreres que no els permeten fer esports com el vòlei. En primer lloc, totes aquelles persones que tenen impediments físics o psicològics. Potser aquestes persones mai han provat un esport d’equip o un esport en general o potser, per contra, n’eren grans aficionats, però, sigui com sigui, molta gent té límits de salut que no els permeten fer esport. Es construeix una barrera entre aquelles persones que fan esport i, per oposició, els que no en poden fer.

En segon lloc, els esports d’equip es practiquen amb altres persones, es necessita una organització i unes instal·lacions determinades i tot això requereix recursos econòmics. Així doncs, els diners es converteixen en una frontera que impedeix a moltes persones practicar esports d’equip. Això encara s’agreuja més en esports com el golf, o l’equitació, que són exclusius de l’elit pel gran esforç econòmic que requereixen.

Així doncs, l’esport, és també una barrera i un eix que evidencia les desigualtats,  siguin de salut siguin econòmiques. Què en penseu? Heu viscut alguna situació en particular en què s’hagi fet molt evident?

https://drive.google.com/file/d/1VpL4ApbHPTzAy2o0bHcnuQRDQvVIH4AY/view?usp=drive_link

En aquesta tercera entrega, he tingut l’oportunitat d’entrevistar la meva cunyada Diana. Ella és d’origen llatinoamericà concretament, colombiana, i la qual porta ja diversos anys residint a Espanya. A través de les seves respostes, la Diana comparteix la seva experiència sobre el procés d’adaptació, la connexió amb la seva cultura d’origen i la seva visió sobre la convivència multicultural en el seu dia a dia. Les seves reflexions destaquen tant els desafiaments com els enriquiments personals que aporta la diversitat cultural, i com la barreja de cultures es converteix en un valor que defineix les nostres comunitats.

Aquesta conversa ens permet entendre, des d’una perspectiva personal, la relació entre la identitat i l’alteritat, i com es construeixen nous espais de pertinença en una societat diversa com és la nostra.

Gaudiu de l’entrevista i permeteu-vos descobrir com les cultures es complementen i ens enriqueixen.les unes a les altres!

Bon dia companys!

A la primera entrega d´aquesta tercera tasca, vaig enregistrar la riquesa cultural que conté al barri on resideixo i la gran convivència que existeix al mateix a través d´imatges i videos d´un mercadet cultural setmanal i les festes tradicionals del barri. En aquesta segona, desitjo centrar-me en un aspecte igualment revelador de la nostra vida quotidiana: l.‘alimentació

L’altre dia, mentre passejava pel meu barri sense la intenció de fer cap registre per a l’assignatura, em vaig adonar de com és de quotidià apreciar la diversitat cultural en la gastronomia que ens envolta. En cada racó, en cada botiga i restaurant, es pot observar com el menjar es converteix en un pont que connecta diferents cultures.

Per il·lustrar aquesta idea, adjunto un parell de fotos d’un restaurant hindú on vaig anar recentment. En aquest lloc, els sabors i aromes em van transportar a una altra part del món, mostrant la riquesa i varietat que la cultura hindú aporta a la nostra gastronomia local, convertint-se fins i tot en part d´ella.

A més, he inclòs un altre parell imatges d’un supermercat on es poden apreciar productes de diferents orígens, on vull destacar el contrast i la diversitat de l’oferta alimentària disponible al nostre barri. En un mateix prestatge, es troben ingredients de diverses cultures, que reflecteixen com l’internacional s’ha convertit en quelcom quotidià a la nostra vida diària.

Per últim, adjunto un vídeo que vaig gravar mentre passejava pel mercat del meu barri. En aquest mercat, es pot veure una gran varietat gastronòmica que representa la barreja de cultures que conviuen aquí. Des de fruites i verdures locals fins a productes importats, vaig apreciar en aquell moment el mercat, com un reflexe de la diversitat que caracteritza la nostra societat.

A través d’aquests registres, vull argumentar que en la quotidianitat del meu barri, s´evidència i reflecteix la barreja de cultures que forma part de la nostra identitat col·lectiva. En una cosa tan simple com fer la compra o sortir a sopar, ens permet veure com la diversitat es manifesta en la nostra alimentació, enriquint les nostres vides i fomentant un sentiment de comunitat.

Bona nit,

Després de dies reflexionat, mentre passejava el meu gos, vaig trobar un cartell de la Diputació de Barcelona que deia “A casa, no deixem que el gos embruti. Al carrer, tampoc. Sancions de fins a 600 euros per no collir les caques dels gossos”(Ajuntament de Barcelona, 2024).

Aquests cartells pretenen denunciar un problema que esdevé per a tots, i són els excrements dels gossos i la falta de civisme dels propietaris d’animals de companyia. Tant és així que molts dels ajuntaments de Catalunya han optat per posar mesures econòmiques.

La meva crítica recau en el fet que, tot i que estic a favor del missatge que vol transmetre el cartell, m’entristeix veure tants cartells pels pobles i ciutats, denunciant la mala pràctica dels PROPIETARIS d’aquests animals de companyia, ja que embruta la imatge dels gossos.

I com he dit estic d’acord amb l’obligatorietat (tot i que no hauria de ser necessari perquè és obvi), també hi ha altres pràctiques que un cop més les responsables són les PERSONES, i no trobem tants cartells reivindicant això.

A tall d’exemple, jo visc al costat de la rambla de Sant Boi. Cada nit hi ha moltes persones que beuen deixant les ampolles de vidres tirades al carrer a l’abast de qualsevol nen/a petit/a, gossos que es poden tallar amb els vidres que deixen, bosses de plàstic, pixen a qualsevol lloc… A més d’embrutar i contaminar l’entorn on vivim…

Això, no només passa a la zona on hi ha bars nocturns, sinó també a espais naturals, com per exemple: un petit turó anomenat “La muntanyeta” on la gent acostuma a pràctiar esport, passejar amb les famílies o gossos… Doncs els caps de setmana al matí acostuma a haver moltíssimes ampolles de vidre, bosses llençades pel camp, preservatius, i excrements humans amb paper al voltant…

En conclusió, la meva reflexió, aniré estirant el fil amb els pròxims registres, és envers la facilitat que sovint té la societat per blanquejar la imatge dels fets que cometem els humans, però quan es tracta d’animals s’endureixen les mesures. Més endavant veureu més cartells sobre les dures restriccions que pateixen els animals. Però els humans que sovint som qui ens carreguem més l’entorn, sortim més beneficiats.

Enllaç drive: https://drive.google.com/drive/u/0/folders/1wLhW-TEvuIm8bVEv2nmLq0NMC1-6KmX3?hl=es

Ajuntament de Barcelona. (2024). A casa, no deixem que el gos embruti. Al carrer, tampoc. [Cartell del carrer de la Diputació, Sants-Montjuïc].

Hola de nou a tothom,

Comparteixo amb vosaltres el meu relat sobre la pròpia educació artística. Espero que us agradi tant com a mi escriure’l i pugueu conèixer-me una mica més, ja que us he explicat part de la meva vida.

* Si li doneu a descarregar, podreu veure’l a mida real, ja que a la previsualització no es pot llegir molt bé.

Espero llegir-vos!

Bona tarda companys!

Us adjunto el relat sobre l´educació artística rebuda al llarg de la meva vida, tant a l´escolaritat com fora d´aquesta, recordant-la ara en retrospectiva em sembla que no em puc queixar!

[